A hores d'ara, totohom sap que Carod fa pinya. Tanmateix, permeteu que a continuació passi la transcripció del seu discurs, on ho explica.
La meva decisió
Benvinguts a la conferència de Joan Puigcercós. "L'esquerra que decideix" Doncs bé, decidim. Als anys 30 ERC va ser el partit hegemònic de la política catalana gràcies a la seva capacitat de sumar confluències i sensibilitats d'esquerres i catalanistes. Va ser un partit unit i amb disciplina interna, un partit amb vocació de majories, un partit de govern, el partit de govern. De l'any 1996 ençà ERC, gràcies a la suma d'aquests esforços compartits, ha obtingut els millors resultats electorals des del temps de la República, a Catalunya i a Madrid. Ha aportat al govern un projecte nacional, integrador, inclusiu, civil i no ètnic. Ha reubicat Esquerra a l'espai d'esquerres. Ha anat situant la nació com un espai d'adscripció voluntària, en el qual eren possibles la simultaneïtat d'identitats nacionals individuals. Ningú no ha de renunciar a res per ser també català o catalana.
El més important però, aconseguit per ERC aquests anys, és que ERC és avui un sòlid partit de govern. Els nostres adversaris, que són molts, pretenen presentar Esquerra com un partit immadur, poc seriós, inestable, amb tics extraparlamentaris, sense cultura de govern i en permanents dissensions internes. Hi ha qui pretén, a més, de vegades des de dintre, que ERC sigui l'únic partit polític al món, al llarg de la història, capaç de resoldre-ho tot sortint del govern. Que quan hi hagi problemes o dificultats, en comptes de mantenir-se amb valentia al seu lloc de responsabilitat, que l'abandonin. Jo no vull un partit així. I vosaltres sé ben bé que tampoc. Els que volem una Esquerra amb futur, amb tot el futur per endavant, una Esquerra unida, renovada, no volem baralles, conflictes ni desacord. Volem tot el contrari. Les eleccions que hem de guanyar no són les de dintre, les eleccions que hem de guanyar són les de fora, les que tenim pendents amb el conjunt de la nostra societat. No ens podem permetre doncs, més batalles internes, la batalla no la tenim a dintre. La tenim a fora. No podem gastar més energies combatent-nos entre nosaltres perquè això provoca la fatiga de tothom, el cansament dels militants i la desorientació de l'electorat.
Esquerra no es pot permetre una nova batalla interna, una nova divisió, una nova ruptura traumàtica ni per decidir qui és el candidat ni per sancionar cada pas que hagi de fer el govern. Vosaltres, militants, molts dels que sou aquí, heu demanat un acord. Que hi hagi finalment un gran acord d'estabilitat, de reconciliació, i de futur. Ja hi és i us l'anuncio. Avalo Joan Puigcercós com a pròxim candidat d'Esquerra a les eleccions al Parlament de Catalunya.
Joan, és la teva hora, aprofita-la, no et deixaré sol, no m'inhibeixo, no em retiro, no em desentenc. Al contrari. Et vull acompanyar a primera línia de compromís polític en aquesta etapa. I ho vull dir ara, abans de les eleccions europees, fent-me també corresponsable dels resultats que obtinguem, que seran bons.
Amb aquest acord assegurem una hegemonia clara i estable a ERC. Estem en temps difícils. Prou que ho sabem. I hem d'estar a l'alçada del moment. Hem de reconèixer que massa sovint els problemes i les prioritats d'Esquerra no són les que té la gent. Els problemes de la gent, en ocasions, no coincideixen amb els problemes que ens pensem que tenim a Esquerra. I el problema d'avui, el primer, el problema nacional, és la crisi econòmica. És com s'ho fan les famílies per pagar la hipoteca, per arribar a final de mes. O com s'ho fan els empresaris per pagar els salaris. Aquest és el primer problema.
Per això ha arribat el moment de sumar esforços amb il·lusió pel futur. Sóc conscient que ara tocava fer un gest de responsabilitat i de patriotisme. De responsabilitat personal meva i de patriotisme. De patriotisme de partit i de patriotisme de país. Aquest acord d'estabilitat, de reconciliació i futur, és el que cal per generar un clima de confiança, de tranquil·litat, de seguretat, de seriositat per poder treballar. Esquerra ha fet l'opció de separar els dos dirigents, al partit i al govern.
Tu i jo Joan, hem fet moltes coses junts fins ara, i en farem moltes coses més en el futur. Continua el tàndem. Continua perquè tots dos continuem pedalant dalt de la mateixa bicicleta i el que és més important, en la mateixa direcció.
Des de la divisió no s'avança. Des de la suma d'energies s'adquireix fortalesa. Tu ets l'home del partit i jo l'home del Govern i ERC ens necessita a tots dos, a tota la nostra gent. Som només 10.000 en una comunitat nacional que supera els 11 milions de persones la majoria dels quals ni saben que en pertanyen. Al partit i al Govern, nosaltres i els nostres equips humans tenim molta, molta feina a fer, i necessitem molta calma interna per poder fer i per ser forts. A dintre i a fora. No hi ha ni vencedors ni vençuts. Perquè qui guanya és Esquerra. ERC no es mereix un nou conflicte intern. És l'hora de començar una transició a una nova etapa, de definir una rols nous, de manera tranquil·la. Tu i jo no sempre hem pensat el mateix, però sí que sempre hem compartit una idea fonamental. La idea d'ERC com a partit, com a partit que a l'hora de triar nacionalment opta per la nació catalana, sencera, com a partit situat a l'esquerra ideològica, i també com a partit de govern. Aquest anunci del meu aval, del meu suport, és també l'expressió d'un acord entre els que volem fer política i acció de govern. És una bona notícia per al partit, sí, però és també una bona notícia pel Govern i pel país. Perquè una ERC estable és l'expressió d'una opció nacional i d'esquerres, és l'opció de l'independentisme democràtic, madur i estable. Aquest acord ens dóna estabilitat a tots, al partit, el govern, i el país. Dóna estabilitat i garanteix continuïtat al treball que fem, en la línia política que ens ha dut on som fins ara. Tenim gent preparada per governar i ho estem demostrant, als ajuntaments, a les diputacions, als consells insulars, a la Generalitat de Catalunya. Ara necessitem un partit més madur, més ordenat, més fort, més disciplinat, més estable, més modern, amb més expansió i arrelament territorial. I qui millor pot fer aquesta tasca ets tu, Joan. Un partit renovat en persones, en formes, en generacions, en maneres de treballar. La inestabilitat al partit no fa res més que provocar desestabilització o amenaça de desestabilització al Govern, i en aquests moments d'incerteses allò que necessita el nostre país és el missatge d'un govern fort, sòlid i cohesionat i això passa per tenir un partit fort, sòlid i cohesionat.
Ho sento molt pels nostres adversaris, Esquerra ja no és noticia pels problemes, ho és per les solucions. Ja no ho som pels conflictes, ho som pels acords. Ja no ho som per les divisions, ho som per la suma. I deixem-ho clar també, el lloc d'Esquerra, és a l'esquerra. I fins i tot els que no tenim carnet de conduir ho sabem. S'avança per l'esquerra. És l'hora de ser valents i això implica que hem d'assumir serenament que la millor aportació al projecte nacional de país que podem fer és contribuir a construir-lo en l'amplíssim espai que va del centre cap a l'esquerra. Hem de passar del nacionalisme a la nació. D'un nacionalisme estàtic, immobilista, a la construcció dinàmica, apassionada, valenta d'una nació. La catalana, sencera. Hem de passar dels discursos nacionalistes a plantejaments i decisions nacionals. Del nacionalisme d'esquerres a l'esquerra nacional. Hem parlat de patriotisme de país i de partit. No hem fa cap vergonya de dir que m'estimo el meu país, que m'estimo el meu partit , que us estimo a tots vosaltres, als militants que heu invertit temps i diners en ERC i que sovint heu rebut disgustos, fracassos i incomprensions. Us estimo a tots vosaltres, els que heu estat al meu costat, a les verdes i a les madures. Gràcies a tots, gràcies a totes. Una abraçada a tots, un petó a totes.
Ho sento per segons qui. Però no me'n vaig, em quedo aquí, a primera línia, primera línia de compromís polític. On he estat sempre. Al servei de la causa de sempre. Una societat justa i culta en una nació catalana independent i completa.
Deixeu-me citar Rovira i Virgili per acabar. Les mateixes paraules que deia ell mateix, camí de l'exili ara fa justament 70 anys. " No em descoratjo, no renuncio, no deserto, i poso la meva esperança en els dies que vindran". I dic jo, a la vida hi ha dues menes de persones, els que hi passen i els que mai no pleguen. Alguns segurament ja ho sospitàveu. Però jo sóc dels que mai no pleguem.
Visca Esquerra,
Visca Catalunya Lliure!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada