L'aigua entre l' Ebre i el Roine

Tot seguit reprodueixo un article del... 1996!

"L'aigua entre l'Ebre i el Roine
Santiago VilanovaPeriodista i consultor mediambiental

El president Pujol ha parlat del "somni català" en el seu discurs de Cap d'Any i s'ha referit, un cop més, a l'economia productiva i a la competitivitat per portar-la a terme. Li costa al president parlar del desenvolupament sostenible i l'economia ecològica en els seus parlaments prospectius, contràriament al que fan alguns presidents de lands alemanys.La divulgació d'aquests conceptes, finalment assumits en el mateix Tractat de Maastricht —rectificant els objectius del Tractat de Roma a favor d'un creixement expansiu—, es deixa per al departament de Medi Ambient o per a l'Institut Català d'Energia. Ambdues institucions es manifesten progressistes i treballen, l'una en el terreny del sanejament i l'altra en el de l'estalvi energètic, a favor d'una nova cultura de l'ús dels recursos. I la gestió de l'aigua, com a recurs estratègic per al segle XXI, és clau per caminar cap a una veritable sostenibilitat de l'economia. És a dir, gestionant-la amb prou racionalitat i cultura de consum perquè no manqui a les futures generacions.Hi ha, doncs, plantejaments contradictoris en el govern de la Generalitat que caldrà aclarir.Els temps estan canviant i ja es comença a parlar d'una fiscalitat ecològica per a la utilització dels recursos naturals. Els tècnics del Banc Mundial ens adverteixen que caldrà internalitzar els costos ambientals en el preu de l'aigua. D'altra banda, la Unió Europea dissenya un pla d'acció al servei del desenvolupament sostenible destinat a recuperar la qualitat de l'aigua incentivant pràctiques agrícoles i usos industrials que l'estalviïn i la reutilitzin. No oblidem que en la darrera dècada el consum d'aigua s'ha incrementat en més d'un 25%; que la indústria malversa el 30% de l'aigua que consumeix i que l'ús intensiu d'adobs, fertilitzants i plaguicides està destruint els nostres millors aqüífers (els del Maresme podrien ser els més contaminats del món, amb nivells de 500 mil·ligrams de nitrats per litre, quan la normativa de la UE en tolera només 50).A Brussel·les s'insisteix en la presència d'importants aqüífers encara no explotats i de fabuloses pèrdues per fuites en els sistemes de distribució. Es parla de tecnologies inapropiades pels diferents usos de l'aigua i d'una excessiva influència dels grups industrials en la gestió i el control d'aquest recurs escàs.A la UE es manifesta, doncs, una nova generació de tècnics i experts disposats a treballar pels acords signats a la Cimera de Rio sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament. Al mateix temps, però, les tecnoestructures del passat es resisteixen, i es continuen redactant nous projectes faraònics.Una cosa semblant succeeix a l'Administració catalana. Els tècnics que han elaborat el Pla Hidrològic de les Conques Internes de Catalunya, harmonitzant-lo amb el Plan Hidrológico Nacional i d'acord amb el Pla Territorial de Catalunya, no semblen disposats a preveure un canvi de mentalitat en tots els sectors implicats en l'ús, el consum i la gestió de l'aigua.Seguint paràmetres desenvolupistes (no sostenibles), es considera que l'àrea de Barcelona tindrà un greu dèficit d'aigua el primer decenni del segle XXI. Es parla d'un dèficit de 13 metres cúbics per segon l'any 2012 i de 416 hectòmetres cúbics a la zona central del país (conques de Llobregat, Besòs, Foix i Garraf). Es vaticina, també, una fase demogràfica expansiva amb un augment del 15% de la població, que comportarà un fort consum d'aigua per càpita.Aquestes valoracions, que s'han fet, com l'elaboració del Pla Territorial, sense una visió interdisciplinària ni una participació plural d'experts, conclouen que la solució passa per la construcció de nou embassaments i el transvasament de l'aigua de l'Ebre o, fins i tot, del Roine. Es descarta portar l'aigua del Segre (opció del MOPTMA) perquè, com que aquesta és una competència de la Confederació Hidrològica de l'Ebre, les negociacions polítiques serien més conflictives.El departament de Política Territorial i Obres Públiques sembla disposat a fer que el "somni català" passi pel Roine, i assumeix els 200.000 milions de pessetes que costarà l'obra i l'impacte dels 250 quilòmetres de canalitzacions que caldrà construir. Els experts de la Generalitat al·leguen que l'aigua de França no tindria els sulfats i la salinitat que es preveuen en la de l'Ebre. Una nova quimera de l'aigua, doncs, semblant a aquella amb què ironitza Charles Chaplin els anys vint a Califòrnia amb la recerca de l'or, s'ha iniciat a Catalunya.Jordi Pujol i Jacques Blanc, el president del Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló, estan disposats a signar el pacte. Ara bé, caldria no precipitar decisions. Hi ha dues Europes contraposades. L'una, la del TGV, del mercat electronuclear, dels gasoductes i les autopistes sense fronteres. Però hi ha, alhora, un model emergent que s'està definint i que possiblement no gestionaran els polítics actuals. És el que, en lloc dels grans transvasaments i embassaments, opta per una directiva marc europea basada en l'aprofitament, la reutilització i l'estalvi dels recursos naturals. La reutilització de l'aigua depurada a Catalunya, per exemple, pot significar més de 500.000 milions de litres l'any a partir del 2000.L'ús de l'aigua, entre l'Ebre i el Roine, ha de ser repensat. Aquest és el debat pendent i el repte de la nova legislatura en el Parlament català. El lobby de l'aigua no pot decidir unilateralment les alternatives de futur sense analitzar les necessitats reals de la població i sense escoltar la nova consciència dels consumidors. El "somni català" també podria ser més ecològic i menys productivista."


No semblen gens envellides aquestes paraules. Ans al contrari, més vigents que mai!

Joan Mulet