Arrenco aquesta frase d'una pel·licula que no puc deixar de recomanar: "Coses que vam perdre al foc" (Thing we lost in the fire). Dues persones unides pel destí i la pèrdua.
D'un salt mortal, men vinc al món paral·lel d'ERC i de l' Ebre. Dos ens units pel destí i la pèrdua, també. El nostre Compromís per l'Ebre, entredit. Paper mullat. L' Estat, amb la connivència de la Generalitat, interconnectaran les xarxes hídriques. Se'ns proposa l'escenari del tacticisme a un any vista. La premsa ha proclamat, aquí mateix a l'Ebre, la sentència científica del mal menor per enterrar els principis; maximalismes, en diuen els opinadors habituals. Una manera d'expressar la seva pròpia presa de posició pel partit que els agrada cuidar, aquell que xuta pilotes fora, això sí, amb ferma convicció de que si sí, ells s'ho pensaran si sí o si no. Ells sabran.
ERC tenim un problema. Ens ho diuen amb malícsia i amb àcida raó: som a govern i no aturem el transvasament. Cert. Tampoc hem aconseguit la independència per a Catalunya, encara. De fet, encara no hem aconseguit la presidència de la Generalitat. Ni tan sols tenim l'alcaldia de Tortosa, per no parlar de l'EMD de Jesús. No és aquest el problema. El nostre problema és que del Coll de Balaguer amunt encara no s'han enterat que som plenament antitransvasistes. I parlo d' ERC. El nostre problema és que a la seu de Calàbria hi ha una gent que no té el nus a la gola i s'han pres això com un anar-hi anant. Ara resulta que arribem tard, calen 7 mesos. Doncs no. Calia ficar al primer cartipàs el reequilibri territorial, que passa per respectar el Compromís per l'Ebre. Ja sabem que juguem a tres i que els altres tenen els seus ritmes. Però a l' Ebre, els vots d' ERC són antitransvasistes. I ho són perque les bases d' ERC són persones antitransvasistes, que s'han manifestat per tot arreu com antitransvasistes ans que com a partit; que són gent, veïns, ans que militants. I com se li queda el cos a un militant d' ERC ebrenc? Ho deixo a la vostra imaginació.
Arribats aquí, què. Doncs, a primera vista se m'acut que hem d'aixorejar-nos i punxar el nostre partit per a que exigeixi la immediata posada en marxa de la famosa dessaladora... Ai, que encara no l'han acabat...! No és una emergència nacional? Mans i mànigues per acabar-la abans de sis mesos. Les instal·lacions per recollir l'aigua transportada en barcos... ai que encara anem mirant de...! En sis mesos han d'estar acabades. Hem d'exigir que en sis mesos el govern de la Generalitat enllesteixi totes les mesures necessàries per anul·lar la interconnexió de xarxes. I per això, primer, hem de sacsejar els fonaments d'ERC.
Som a punt d'unes eleccions internes. Els candidats ens prometen... Qui serà el que ratificarà de nou el Compromís per l'Ebre?
Sense l'Ebre, no tenim país; i sense país, no caldrà que ningú ens meni a la independència: soleta, la gent haurà de marxar a buscar-se la vida.
Així és que, com que el nostre lloc al món és l' Ebre, com que el país som cadascún de nosaltres, prenem el bo. Aixorejem ERC, que sàpiguen que amb l'aigua no es juga.
Joan Mulet
